Dos punts sacsejats pel soroll i la fúria
A la pantalla, hi veiem un molt petit punt blanc que, perdut al bell mig de la negra foscor, es va fent progressivament més i més gran. Així és com s’inicia el pròleg titulat “Lament”, en el qual Moreno Bernardi pronuncia les primeres paraules que s’escolten a la pel·lícula dirigida per ell mateix i per Bori Mo ; la pel·lícula que reflecteix el procés creatiu mitjançant el qual va anar prenent forma el seu “Macbeth”. “Jo escoltava veus – ens diu la veu en off de Bernardi- que pensaven amb agilitat. No emetien paraules. No podien fer-ho. Difonien sons , i no els podia rebre de forma clara.” I ara, donem un salt de dues hores, per tal de situar-nos a un epíleg fílmic anomenat “La nana.”. Ara, el blanc que ocupa la totalitat de la pantalla, es va reduint també de forma progressiva, fins esdevenir un petit punt que es va perdent de nou al bell mig de la negra foscor. I la veu de Bernardi ens informa que “els guardians del temps van tornar a desaparèixer, esperant una nova necessitat de l’ésser humà , quan, un cop més, aquest no faci memòria, i la història tingui que tornar a repetir-se . I el cosmos, amb subtils sons, va apagar la nana de l’eterna culpa , i va mantenir la fràgil nana eterna de la salvació. Tu decideixes.” La possibilitat de decidir convida a l’optimisme: és el mateix Bernardi qui ens diu que l’últim acte del seu muntatge vol transmetre aires de celebració, un cop mort el tirà. Però alhora, els guardians del temps ens recorden que la desmemoria i la tendència històrica a ensopegar sempre amb les mateixes pedres, forma també part essencial del nostre etern retorn.
En qualsevol cas: la distància que separa aquests dos punts , és la distància que separa el moment en el qual dona les seves primeres senyals de vida un projecte que encara resideix al difós territori del caos, del moment en el qual aquest projecte ha adquirit ja una concreta materialització física, visual i sonora. I no pas per renunciar del tot al caos , sinó per mantenir-lo a ratlla i saber-lo integrar en el conjunt de l’obra artística . Tal i com transmeten sovint els testimonis que aniran prenent la paraula al llarg de la pel·lícula, la convivència entre el caos i l’ordre forma part de l’ADN creatiu de Bernardi: del que es tracta és de bordejar l’abisme evitant caure en ell. Però sense la vertiginosa atracció que provoca adreçar la mirada cap a l’abisme i reconèixer que aquest en té alhora quelcom de mirall que reflecteix els nostres propis pànics i les nostres pròpies mesquineses i violències, resulta també impossible apropar-se a la veritable natura de l’art. I qui pot negar que Macbeth i la seva Lady ocupen un lloc de privilegi, pel que fa a dirigir-se amb pas ferm cap a l’abisme , després d’haver escoltat la veu d’aquella mena de bruixes que sempre estan disposades a dir-nos allò que volem escoltar, perquè nosaltres mateixos, sempre estem disposats a deixar-nos entabanar per nosaltres mateixos?
La distància que existeix entre els dos punts, entre el pròleg i l’epíleg, la recorrerem capítol a capítol (cadascun d’ells , dotat del seu corresponent i ben significatiu títol) mitjançant una sèrie de duets filmats en els quals prenen la paraula un grapat dels membres de la companyia que va acabar fent realitat el projecte . I que , tot posant-se al servei del somni creatiu de Bernardi, van descobrir alhora (o van poder reafirmar, en el cas dels col·laboradors habituals) fins a quin punt implicar-se a fons en aquest acte de servei tenia un ràpid retorn, perquè l’exigent treball derivat d’una proposta com aquesta suposava en molts moments arribar de la mà de Bernardi a llocs als quals potser mai no haguessin tingut la gosadia de creure que hi podien arribar. Elles i ells van esdevenir els veritables guardians del temps ,per seguir utilitzant la figura metafòrica amb tocs de fantasia de ciència –ficció que Bernardi va introduir a l’estrenar l’espectacle. I que ha mantingut a l’hora de presentar aquesta visió documental de la seva gestació que defuig alhora els paràmetres més habituals en el món del documental , quan aquest es mou més aviat pels territoris del reportatge.
“La resta és silenci”, ens diu just abans d’expirar aquell príncep de Dinamarca que també troba la forma de fer aquí acte de presencia , tot convertint en rap el seu més cèlebre monòleg. I malgrat tot, portem segles parant l’orella en aquest silenci, i intentant desxifrar què ens vol explicar . “La vida no és altra cosa que un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res”, ens diu per la seva banda el rei escocès el nom del qual és millor no pronunciar perquè porta malastrugança , en el seu moment de màxima lucidesa nihilista. I malgrat tot, portem també segles donant-li voltes al significat que transmet aquesta sentencia. Després d’haver-nos introduït en el lament inicial mentre el punt blanc anava devorant la imatge, la veu de Bernardi decideix prendre’s un llarg descans, i deixar que cadascun dels protagonistes de cadascun dels capítols que segueixen, ens ofereixi la seva visió sobre el que ha implicat formar part d’aquest espectacle, sobre allò que han descobert d’ells mateixos durant el procés de creació, sobre l’inconfusible i rigorós sistema de treball que suposa estar dirigits per Bernardi, i sobre aquells moments de la proposta escènica que més tocats els han deixat. Bernardi escolta, mira ( de vegades al buit, de vegades a algun objecte proper, de vegades a la persona que té al costat ) i resta en silenci. Però quan sembla que aquesta serà la fórmula adoptada al llarg de tot el metratge, l’obvia a l’arribar les dues darreres intervencions, per tal d’establir amb els seus dos protagonistes un diàleg clarificador.
Dominada pel blanc i negre amb sobtats cops de color (els corresponents als moments en els quals es visualitzen fragments de l’obra), la filmació té com a escenari únic Lo Spazio, el magnífic espai en el qual Bernardi desenvolupa tots els seus projectes artístics. I el nom , evidentment, no en té res de casual. D’això es tracta sempre, al teatre de Bernardi: de donar-li espai físic i ben tangible a la paraula, a la veu sense paraula, al so sense veu, al silenci que mai ho és del tot perquè està acompanyat de sonoritat fins i tot quan aquesta no és audible , a la música que pot venir marcada per un violí com ara el d’aquest David Flores que ,per cert, també assenyala l’atracció cap a l’abisme del mateix Bernardi, però que alhora pot arribar a fer acte de presencia sense altre instrument que el gest i el moviment corporal d’un intèrpret. Els testimonis que van desfilant per les imatges d’aquest valuós document creatiu, deixen constància també d’un fet que podria passar-nos desapercebut , i que resulta del tot remarcable: Bernardi és un creador amb un tarannà decididament pop, en el sentit més ample que li podem donar a la paraula . Tal i com ell mateix explica, cada nou projecte implica posar-se a dinar i sopar cada dia amb una nova família. Però ara no parlem de la família integrada pels intèrprets i per les altres ments creatives que comparteixen amb ell hores d’assaig. Del que es tracta en aquest cas, per posar un exemple ben escaient donat el paper que la música juga en tot plegat, és de dinar i sopar amb una família eclèctica en la qual puguin compartir taula Björk i Pergolese, Morricone i Coltrane, Christina Aguilera i Sakamoto …sense oblidar que, com dèiem abans, rapejar Shakespeare pot resultar també quelcom molt productiu. Fins si tot encara que no els reconeixeu , totes aquestes veus i tots aquests estils, han fet acte de presencia mentre aquest “Macbeth” anava prenent forma. Totes aquestes veus i tot aquests estils, s’han guanyat també el seu bon espai a Lo Spazio. No és estrany que Bernardi finalitzi la pel·lícula amb una preciosa cita de Marcel Proust . Anar a la recerca del temps perdut, li va suposar escriure una obra colossal dividida en set volums. Però amb això, no en tenia prou . Tal i com afirma a la cita, ell hagués volgut que tots i cadascun dels seus personatges , haguessin gaudit d’un lloc molt més gran que el restringit espai que els ha reservat l’espai de la vida; un espai il·limitadament prorrogat en el temps. Doncs també Bernardi sembla perseguir aquet potser utòpic però ben reivindicable objectiu, tot omplint l’espai de Lo Spazio, en companyia de la troupe amb la qual manté una ben creativa complicitat.
Ramón Oliver